El patrimoni anònim com a reflex d’un paisatge


Durada:
1.30 h
Visualitzar ruta a:
Mapa urbanístic de Vic

Comparteix ruta:

Share

Els edificis històrics són un pòsit, una suma de capes històriques. Són el testimoni físic de la història d’un poble. Una història individual de cada casa i al mateix temps una història col·lectiva.

Per tant són l’empremta, la identitat, l’essència de cada lloc i cada territori.

La visita és una proposta de fer un viatge pels espais que hem vist sempre però amb unes ulles diferents... 

1
Quina és la mirada?

Plaça del Pes

Sense informació de la ciutat, mirant els detalls de les façanes d'aquesta plaça, quin sembla l'edifici més important?

Cal observar els detalls, finestres, balcons, elements de pedra, portals, revestiments, retranquejos, les barbacanes, elements singulars... Els detalls ens donen molta informació.

El retranqueig cap a la plaça és perquè hi havia un antic carrer, havien estat dues places. Les alineacions ens donen també informació.

Les baranes vers els revestiments i les barbacanes. Cada època s'expressa d'una manera diferent. Aquests llenguatges superposats ens parlen de les diferents capes d'un mateix edifici. 

L'ajuntament és pobre d'expressió des d'aquesta façana. Però si ens situem al s. XVI-XVI, i mirem els elements veiem que la barbacana és de pedra (més cara d'executar, treball del picapedrer, ...), els escuts, els arcs, ... Però el més important és que sabem el valor que té la seva funció i que el seu interior hi ha elements artístics, artesanals i històrics molt importants. 

2
Perquè protegim els edificis?

Plaça Sant Felip

Històricament es modificaven els edificis segons les necessitats socials, econòmiques, es produïen destruccions per les guerres, les èpoques de pesta... Les transformacions sobre els edificis eren lentes i s’aprofitaven els materials. Es produïen petits canvis que els edificis toleraven amb naturalitat. No hi havia el concepte d’enderrocar per tornar a construir.

Quan comença realment la preocupació pels edificis històrics?

Al s. XVIII es comença a parlar de patrimoni amb l’entrada de l’era industrial, sobretot a Anglaterra i a França, en el que es van començar a enderrocar voluntàriament edificis. Surten actituds de respecte i sensibilitat cap al passat, que s’accentua durant el s.XIX. Apareixen dues visions sobre el patrimoni i de la intervenció sobre d’ell:

Per una banda la visió de Ruskin, romàntica. Es basa en no tocar els edificis. Cap intervenció, per mantenir tots els elements, tots els records. És una visió completament nostàlgica. Això portat a l’extrem, convertiria els edificis en edificis museu, un lloc on no s’hi podria viure i per tant, la mort dels centres històrics.

Per altra banda hi ha l'opció proposada per Violet le Duc on exposa que cada època té un llenguatge diferent i que es pot actuar amb llenguatge actual, que els edificis toleren qualsevol nova intervenció, inclús es parla de substitució i de reinterpretació dels elements. Aquesta visió portada a l’extrem, seria que s’hi val tot, i pot comportar la pèrdua d’elements importants per la interpretació de l’edifici. Barreja de qualsevol tipus de materials. Es generen contrastos, es perd la continuïtat del paisatge urbà, l’ambient històric. .

Els materials d’avui en dia són materials globals que generen unicitat a tot arreu del món, però alhora es perd la referència del lloc.

A on estem avui? Quan avui parlem de patrimoni de què parlem?

Doncs parlem d’edificis que ens expliquen històries a través del seus elements, i que és important mantenir-los perquè ens identifiquen, ens arrelen, formen part de la nostra cultura.

I com es poden mantenir?

Doncs la única manera viable de mantenir-lo és utilitzant-lo. Es genera un binomi.

Com hem d’actuar?

La intervenció passa per ser integrada, no des del mimetisme, sinó des del coneixement de la tècnica i la història, de saber llegir les part i dels elements.

 

3
Mirar i observar

Carrer de l'Escola

Mirar els paviments del carrer.

Hi ha tres llambordes diferents. Ens expliquen una història. Inicialment els carrers eren de sauló o grava matxacada i això provocava que quan plovia quedava tot un fangar, i els carros carregats quedaven encallats, i la grava es movia. Sorgeix la necessitat de pavimentar amb grans pedres de proximitat. La pedra sorrenca s’erosionava. Si era més petita més fàcil i els carros no patinaven. Els carros no podien pujar més del 14% de pendent quan anaven carregats, per tant necessitaven pedres molt fortes. Això provoca que es canvia a llambordes de pedra de calcària de Centelles.

Observació de façanes i comparació entre elles.

Materials, baranes, barbacanes, origen dels balcons, i eixos de composició. El sistema constructiu dels balcons provoca que es van reduint el tamany. Els marcs de paret no es col·loquen per un tema estètic, sinó constructiu (contenció de la paret). Podem observar que en els revestiments es veuen els àrids del riu i el color forma part de l'àrid.

Molts edificis anònims, molta arquitectura tradicional desconeixem el seu interior, i això fa que la jutgem des de l'exterior amb total desconeixement, sense conèixer el pòsit, les capes, les anècdotes....

Els edificis són el resultat d'un ecosistema de diferents elements que conformen un paisatge únic i irrepetible. 

4
Elements de l'ecosistema de la ciutat

Plaça de la Catedral

L'arquitectura tradicional és el resultat d'un ecosistema de 4 elements:

1. Creixement urbanístic. Resultat d'una tipologia de creixement urbanístic amb característiques diferents (parcel·lari, alineació de vial, tipologia, detalls, materials, evolució, ...)

Paisatge urbà (interior i exterior)

2. Necessitat social. La necessitat social ja que els edificis són una resposta a la forma de viure. 

Paisatge interior: individual, íntim i personal

3. resposta econòmica. Per una banda la humilitat i senzillesa o per altra banda la voluntat de ser o pretensió (Arquitectura tradicional versus els edificis nobles o edificis simbòlics).

Paisatge invisible versos visible

4. Materialitat. La construcció es realitzava amb els materials de l'entorn, fins que la industrialització permet construir en sèrie i s'introdueixen materials nous. 

Paisatge natural

Les pedres del lloc ens donen el color de la ciutat. Aquí tenim la marga blavosa, la pedra de Folgueroles d'un daurat verdós, la pedra de Centelles i influències del Montseny amb el gres vermell. 

 Relació entre edificis i paisatge és molt important.

 L’arquitectura monumental tenia una base de riquesa que, si calia, es podia permetre construir de forma excepcional i única. Es podia permetre transportar materials de diferents territoris o copiar exemples de llocs llunyans.

L’arquitectura monumental no ens representa. No és l’essència del lloc.

Pot tenir valor simbòlic, valor espiritual, valor de noblesa però des de l’arquitectura no es representa ni s'identifica la nostra manera de viure.

En canvi l’arquitectura tradicional és aquella que es construeix amb els materials que té en l’entorn immediat, per tant, parteix del paisatge, del territori. Dels artesans del lloc que són grans coneixedors del material i de com treballar-lo. Del clima i de les condicions del lloc.

5
Tresors amagats

Carrer de l'Albergueria

Urbanisme al centre històric: Ha anat canviant al llarg del temps. Queden pocs carrers originals. No hi alineacions. 

Parcel·lari: Variava en funció de la llargada dels arbres, que és el que permetia fer els sostres. 

Plan de Alineaciones Nacional (s. XIX: 1848). Genera un canvi en tot l'ambient i el paisatge dels centres històrics de les ciutats. Moltes façanes es fan noves per seguir el pla d'alineacions, i potser, no era un moment econòmicament bo i per tan, són façanes poc lluïdes.

Encara podem trobar, però, petits tresors que ens expliquen històries de la ciutat, com trobar un espai per deixar mezuzá

6
La tàpia

Carrer de les Adoberies

Material molt utilitzat en el nostre territori: Avantatges: material fort, del lloc km.0, sostenible, reversible, no cuita... bon aïllant, bona inèrcia tèrmica i acústica, capacitats higrotèrmiques. La podem veure en molts llocs (Per exemple a la muralla del morbo)

La ceràmica sorgeix com a terra cuita, més fàcil de treballar, col·locar i transportar.

 

7
El verd

Carrer dels Aluders

La casa tradicional prioritza i organitza la casa en funció dels espais que necessiten per la producció del camp, de l’hort, la cort... Eren autosuficients, produïen pel consum propi. Era fonamental per la supervivència de la família.

La façana posterior de l’arquitectura tradicional era amb galeries. 

Era molt important l’espai posterior de la casa, era l’espai de l’hort, l’espai de les corts. Fins a principis  el s. XX hi va haver corts a la ciutat del Vic. 

Els carrers del centre històric estrets no hi ha arbres, perquè el verd estava dins la pròpia finca, als patis posteriors. 

 

8
L'afectació de les muralles

Eixample Morató / Passeig

Les muralles medievals queden desafectades l'any 1694. 

El s.XVIII es projecta l'Eixample Morató després que es declarés que el carrer de Santa Joaquima i el carrer Manlleu s'hi podia edificar. 

Les cases tradicionals de l'eixample Morató són d'emocions contingudes, d'artesania. 


Veure totes les rutes