Agua i ciutat: el cas de Vic

Conèixer els materials locals i la seva importància en la nostra arquitectura.

Visita a càrrec de Francesc Roma, historiador

L’aigua és important per a la vida, però a vegades l’aigua també ha esdevingut causa de morts. En el cas de la ciutat de Vic, bona part de l’activitat econòmica preindustrial va necessitar aigua per al seu funcionament. Per aquesta raó, algunes instal·lacions industrials -com les adoberies- es varen construir just a tocar del riu. Però no varen ser les úniques, ja que hi havia molins, pous de glaç, etc. que també necessitaven aquesta aigua. Per a algunes d’aquestes explotacions l’aigua havia de ser neta i clara. En altres casos era igual si estava molt contaminada.

Però la mateixa aigua que va permetre el desenvolupament d’una protoindústria urbana va suposar també un perill per a les vides humanes, sobretot quan les aigües se “sortien de mare”, tal com va passar l’any del diluvi o en 1863.  

1
Les Adoberies

Les Adoberies van ser una de les protoindustries tradicionals més importants de Vic. Les pells són un material orgànic, per tant es descomposa amb el temps, es fa malbé, es podreix, i el sistema d’adobar (processos físics i químics) permet convertir la pell en un material inert, per poder utilitzar-lo en diferents elements.

A Vic sempre hi ha hagut la industria de la pell. Durant l’edat moderna les adoberies estan a diferents punts de la ciutat però arriba un moment en què el consell municipal decideix que les portarà totes fora de la ciutat i les posarà totes juntes.

Una adoberia contamina moltíssim i per això ens marca un avanç i un després en el riu al posar-se aquí. Per tant, si es vol fer servir l’aigua del riu per activitats que el seu producte s’hagi de menjar, s’han de posar més amunt, ja que a partir d’aquest punt l’aigua que surti serà molt contaminada.

Per això si busquem pous de glaç estan tots més amunt, excepte un parell que si que s’han trobat per aquí sota però que no agafaven l’aigua del Mèder.

Les adoberies tradicionals són un munt de piscines, habitualment rodones, amb aigua bastant pudenta, i senyors amb pantalons curts que s’hi posen a dins i van movent les pells. Un cop s’electrifica o s’impulsa en vapor ja no s’entra a les piscines i fan que mecànicament es moguin. Els productes químics que tradicionalment es feia servir era la calç, el roldó (planta que molinada es transformava en pols), les escorces de les alzines, ...

Aquí podem veure aquests canelobres que imiten les espelmes, actualment electrificat. Però abans de l’electrificació eren fanals de gas. Per tant, la primera il·luminació pública de Vic no va ser l’elèctrica sinó la de gas (segons meitat del s. XIX). Encara es poden veure les aixetes de pas que servien per obrir i tancar el gas per poder encendre aquests fanals.

.

Els ponts medievals es concebien de manera que la part més alta era la part central, sobre el riu, i aquesta zona central se l’anomenava l’ull i era per donar-li més cabuda.

El 1617 l’aigua va passar per sobre del pont. Es van inundar les Adoberies, el carrer Sant Francesc i on van caure la majoria de les cases, i el carrer dels esclafidors va desaparèixer.

Al pont hi ha una placa on indica a on va arribar l’aigua el 1863. El 1617 va anar més amunt. La inundació del 1863 va provocar moltes més morts ja que passa durant la nit i per això és tristament més coneguda aquesta data.

Hi ha un document a la Universitat de Barcelona que explica el que va passar el 1617. Aquest any ha passat a la història de Catalunya com l’any del diluvi. Plou per tot Catalunya. Al document s’esmenta que va ploure com ningú havia vist mai. Quan plou tant, la terra no pot reternir l’aigua que cau i se’n va riu avall. No només va passar per sobre, sinó que la vegetació, arbres, van tapar el pont, i es va desbordar per la zona del carrer Sant Francesc. Aquestes pluges van derivar també l’Hospital de Sant Bartomeu. El document també explica que el molí d’en Galliners va baixar tot sencer riu avall.

Hi ha un altre document que descriu l’amo de la masia anomenada de Can Coromines, que està a Sant Martí Sescorts, que va veure la inundació ja que va baixar a Vic i va veure el que havia passat. Descriu que 42 cases han desaparegut, i alguns molins.

3
Molí de Vent

El molí de vent ens amaga un pou que treu aigua. El molí de Vent treia aigua quan hi havia vent, anava omplint la bassa i quan aquesta estava plena, tornava l’aigua al pou. Per tant, només es feia servir l’aigua que es gastava. Era aigua potable, que habitualment es feia servir per regar.

Les alternatives per treure l’aigua dels pous eren les sínies. A diferència dels molins de vent podien funcionar quan calgués (a força dels animals, força de sang).

4
Bassa / Pou de glaç

Per aconseguir glaç, quan no hi havia electricitat per generar-lo, s’havia d’agafar el glaç que es formava de manera natural. Es podia aconseguir de diferents maneres. Una d’elles era agafar neu, compactar-la, fer-la un pa de neu i portar-la i guardar-la. Una altra manera era esperar que glaci.

Per tant, el que es feia era construir una bassa a poca profunditat, abans que l’aigua s’estanqués, així es glaçava abans, i quan tenia un pam de gruix de gel, es tallava amb una serra, i es portava al pou de glaç. El pou de glaç no deixa de ser un magatzem, que sempre està a sota terra. I en aquest espai, ple de glaç, es genera un microclima, amb el qual fa molt fred i es guarda el glaç fins a l’estiu. I a l’estiu s’obrien, es treia el gel i es venia. Era un negoci molt lucratiu.

Els llocs ideals per fer glaç eren les basses dels molins, perquè l’hivern el glaç era molt perillós pels molins, perquè si entrava glaç dins del molí, podria fer malbé tota la roda i podria fer malbé l’engranatge. I per això a l’hivern no s’acostumaven a utilitzar i aprofitaven el glaç que hi havia a la superfície de la bassa, el tallaven amb les serres i amb uns ganxos el portaven i el tancaven amb els pous.