Trama urbana històrica

 “ El dominio del ojo y la eliminación del resto de sentidos tiende a empujarnos hacia el distanciamento, el aislamiento y la exterioridad. Sin duda, el arte del ojo ha producido edificios imponents y dignos de reflexión, pero no ha facilitado el arraigo humano.” juhani pallasmaa. Los ojos de la piel."

La nostra mirada  ha canviat, la nostra forma de vida ha evolucionat. Tots tenim una part intuïtiva, sensitiva que sense passar gairebé per la raó ens ajuda a escollir algunes situacions quotidianes. És una part que es percep des de tots els sentits, no només per la vista.

El problema és que actualment tot està a l’abast i les necessitats bàsiques estan cobertes. Poques vegades necessitem utilitzar aquesta percepció per adaptar-nos o trobar mecanismes naturals per millorar les condicions de viure. Això ha produït una desconnexió amb el nostre entorn, ens hem desarrelat de la nostra essència natural.

Hem perdut la nostra relació amb l’espai vital, sensitiu respecte el propi paisatge. Però en canvi, les ciutats o els pobles han nascut i han crescut a partir d’aquest espai vital i necessari i les seves relacions directes amb l’entorn. La necessitat d’aigua a prop, de protecció en les muntanyes, de matèria prima, ja sigui per l’alimentació o per la construcció.

Aquesta necessitat vital de la natura genera una lectura del paisatge, i un escollir sobre les prioritats, i aprofitar traçats, l'assolellament ... però també una transformació constant per millorar un cop establerts, una transformació constant de canvis de formes de viure, d’adaptació a situacions o fets sobrevinguts com guerres, malalties, fam, terratrèmols, aiguats...

És en aquesta acció de transformació que es teixeix i es forma el traçat dels carrers del centre històric. Són carrers que s’han format a partir de la superposició de capes constant que han fet i desfet, sense formes preconcebudes ni límits definits. La definició de la forma l’ha donat el temps o la naturalesa de les coses. Es podria dir que la trama urbana històrica és una extensió lenta formada a partir dels fluxos naturals del moviment de les persones o els carros sobre punts importants com el mercat, la catedral o el Palau dels Montcada, en el que també mercat setmanal.

Aquests punts, juntament amb la muralla i els seus portals, generaven un moviment i  interacció, una relació, una superposició constant, que amb el temps i els canvis socials han consolidat un estructura urbana, que encara avui en dia es pot llegir l’origen. És un error mirar el teixit des de la percepció de la vista, com també és un error mirar el teixit només des d’una perspectiva d’una sola  forma de viure. Per tant, ens tocarà posar-nos a la pell de les necessitats vitals de cada moment per entendre què necessitaven des d’una forma antropològica i no visual.

Així, podríem dir que la trama urbana històrica, encara que sigui un buit, també és patrimoni perquè ens explica les relacions, les interaccions i els moviments dins d’una ciutat.

El patrimoni forma part d’una memòria col·lectiva i són les persones que la fan permanent. El patrimoni necessita d’un manteniment i són els usuaris qui en poden tenir cura. És l’harmonia del conjunt que contextualitza el patrimoni i són els espais habitables que garanteixen aquest teixit continu. És el reconeixement d’aquest patrimoni que li dóna permanència en el temps i precisament són les persones qui li pot donar aquest reconeixement.

És en aquest sentit que el Pla d’Ordenació Urbana Municipal ha apostat per la protecció d’aquest llegat històric, urbanístic i arquitectònic. Que a més de protegir-lo, també vol dinamitzar la seva recuperació amb mesures que  els salvaguardin de la desaparició o transformació no adequada, prioritzant la rehabilitació. Aquesta protecció no busca únicament la conservació física dels elements o teixits, sinó que entén que aquests formen part d’un ecosistema patrimoni- usuari, del que no es pot trencar ni  separar.

L’aposta pel patrimoni ha estat el resultat d’un anàlisi previ a la redacció del POUM, en el que s’ha treballat amb una mirada atenta i acurada per entendre i llegir totes aquestes capes identitàries a on s’acumula essència, ànima, temps, història, evolució, tècniques, anècdotes…. Aquest anàlisi s’ha realitzat des diferents escales: urbana, tipològica i constructiva, i des d’aquests tres nivells ha fet aflorar la importància de l’arquitectura tradicional, entenent que és l’element físic que recull els valors socials, tècniques, materials, economia en relació a l’entorn immediat i el moment històric.

A nivell urbanístic, aquest anàlisi ha permès identificar unes àrees urbanístiques homogènies ano- menades conjunts, que tenen un teixit i un tipus d’arquitectura diferent donat que l’origen de la seva formació ha tingut un procés i una evolució diferent. Dins d’aquestes àrees també s’ha pogut observar que s’han generat moltes discontinuïtats en alguns teixits per manca de manteniment de parcel·lari, la transformació continuada de les pells d’aquestes façanes amb monocapes, pintures plàstiques, gruixos inapropiats o formalismes mal interpretats, provoca una distorsió molt forta, alterant l’ambient d’aquestes àrees homogènies.

De cada finca de la ciutat antiga es realitza una fitxa d’anàlisi, en la que queden recollides les proporcions, la geometria i les característiques constructiva , materialitat, elements... Aquestes fitxes permeten entendre que hi ha unes tipologies més o menys repetitives, que responen a una evolució històrica, i tenen una relació amb els mateixos conjunts. També permet entendre i observar aquelles finques no són coherents però poden ser recuperables.

A escala arquitectònica constructiva, ha permès prendre consciència de la importància d’aquest gra petit i de la forta presència a nivell de carrer de la materialització i de la relació d’aquests materials amb unes formes i unes disposicions concretes, és per això que es considera que cal un anàlisi molt més profund, que arriba a finca per finca, i element per  element.

Tota aquesta informació de l’anàlisi a tres escales queda recollida en dos plànols, el plànol conjunts,   ja esmentat, i el plànol de patrimoni a on es distingeixen les finques coherents, recuperables, els elements singulars catalogats o no, i un glossari de tot el material i elements que es troben a la  ciutat.

La singularitat del planejament és la incorporació de la protecció del patrimoni a la qualificació urbanística.

En aquest sentit, la normativa i el catàleg es completen i s’ajuden per preservar una arquitectura   que no és prou singular per ser catalogada però en canvi és aquell teixit tradicional essencial que dóna continuïtat, sustenta i genera l’entorn d’aquells edificis singulars, identitaris i generadors dels orígens de la ciutat. La singularitat de la clau urbanística és que fusiona les condicions d’ordenació amb les condicions de l’edificació.

A partir del plànol de patrimoni, s’hi sumen les diferents capes de valor històric, social, autenticitat, elements generadors, elements de singularitat, habitat... I és la pròpia superposició d’aquestes capes que va descrivint el valor de cada finca i al mateix temps establint-ne el grau de protecció dins del catàleg de béns immobles.

El catàleg de béns patrimonials, a part de tenir un caràcter normatiu, pretén ser una eina útil de consulta, i a més a més, una eina oberta i dinàmica, de manera que es pugui anar ampliant amb el temps. Entenent que la història es va sobreescrivint a mesura que es realitzen nous estudis o noves prospeccions arqueològiques.

L’excepcionalitat d’aquest catàleg és la incorporació de les fitxes de conjunts amb les seves condicions d’edificació per graus de protecció, tenir una sola fitxa amb el contingut patrimonial de la finca i les fit- xes de patrimoni ambiental.