La conservació del patrimoni immaterial

L’OFICI, PATRIMONI IMMATERIAL

Quan es parla de conservació del patrimoni, el primer que ens passa pel cap és la preservació del patrimoni material: pintures, escultures, i el primer pensament fa que ho enfoquem més aviat cap a peces de museu o edificis amb una importància històrica rellevant.

Tot i això, tant important és aquest patrimoni material, que podem veure i tocar, com les tècniques i procediments que permeten realitzar-lo. Del binomi de coneixements i pràctica sobre un tema en concret se’n deriva una altra paraula que és ofici, i la història de la humanitat ens n’ha deixat un llegat antiquíssim; gestats al llarg dels mil·lennis, han anat evolucionant lentament i ens han arribat a les mans amb un nivell de perfeccionament molt alt. De fet, 3 dels 7 elements declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat a Catalunya són oficis (ofici de raiers, la tècnica de la “pedra seca” i el toc manual de campanes).

Un ofici sorgeix per cobrir una necessitat vinculada a un lloc, a una època i a una situació, i això fa que parlin de les característiques de l’espai (clima, ambient, característiques de la terra...), i la història social i cultural del territori on es genera.

El canvi en la societat actual, la indústria i la globalització han fet que aquest vincle d’ofici-territori es difumini: han canviat les necessitats. És per això que cal una revisió de l’ofici per adaptar-lo a l’època actual i d’aquesta manera donar continuïtat a aquest llegat.

A nivell arquitectònic, els oficis han estat essencials; la forja, la ceràmica, el treball de la pedra i la fusta, per exemple, tenen una gran presència tant estructural com decorativa als immobles. Reixes, bigues de fusta, llindes, arrambadors de ceràmica, motllures de guix... són tan sols una petitíssima enumeració de les representacions dels oficis en l’arquitectura.

ESGRAFIATS I ESGRAFIADORS A VIC

En aquest article es vol posar èmfasi en els revestiments esgrafiats de les façanes. Aquest tipus de revestiment[1] és una decoració mural que consisteix en l’aplicació de dues o més capes superposades de morter de calç tenyit de diferent color, que posteriorment i seguint un disseny marcat amb un estergit[2], es talla i s’elimina la capa superior de morter per deixar al descobert el color de la capa subjacent, donant lloc a una decoració, generalment, de dos o tres colors.

Es tracta d’una tècnica laboriosa i per tant costosa, motiu pel qual l’aspecte d’una façana va més enllà del caràcter estètic, esdevenint també una mostra d’estatus social i econòmic.

Els esgrafiats estaven realitzats pels estucadors, tot i que el món dels estucs i morters engloba altres tècniques que tenen com a base el mateix material (morter de calç): estucs planxats al foc, esgrafiats, enlluïts, estucs raspats... De manera que es podria dir que hi ha diverses especialitzacions, tot i que generalment els artesans dominaven vàries d’aquestes tècniques. La projecció i disseny d’aquests motius algun cop anaven a càrrec de l’arquitecte i d’altres de l’esgrafiador.

Si es passeja pels carrers de Vic i aixeca la vista, s’adonarà de l’existència d’un gran nombre de façanes decorades amb aquesta tècnica: cases i esglésies característiques del perfil de la ciutat i que fan palpable la rellevància històrica de la capital.

Ja abans de 1714, Vic va ser molt important, amb una de les sis universitats que hi havia a Catalunya i essent la 5a ciutat amb més habitants del principat. D’aquest moment històric destaquen els esgrafiats d’època barroca (s. XVIII), tot i que malauradament en queden molt pocs testimonis ja que molts s’han perdut.

Un dels exemples és la Casa Parrella, obra dels germans Morató, amb la façana principal encarada cap a la Plaça del Carbó, i esgrafiada en la seva totalitat. A la part inferior, una imitació de carreus de pedra, i amb una decoració a la part superior a base de gerros i motius florals i geomètrics. La façana lateral està tota decorada amb carreuat també esgrafiat.

Després de la davallada demogràfica i de la misèria fruit de les pestes i dels conflictes bèl·lics de començament del s. XIX, a l’any 1874 es tornà a produir un creixement econòmic i demogràfic, que va fer créixer la vila i també va requerir la construcció de nombrosos edificis civils i religiosos. A l’any 1875 el ferrocarril va arribar a la ciutat, cosa que va afavorir la indústria; va ser també en aquesta època que la ciutat va viure un esplendor cultural amb el funcionament el Seminari. En general, Vic vivia una època pròspera.

És obligatori en aquest moment històric mencionar el Modernisme (s. XIX – XX), moment en el qual els oficis vinculats a l’arquitectura van arribar al zenit de les seves possibilitats combinant disseny, bellesa i utilitat, i elevant la casa a la categoria d’obra d’art.

La Casa Serratosa (C/ Bisbe Torres i Bages), amb totes les seves façanes esgrafiades, n’és un exemple. En aquest cas, els esgrafiats, dissenyats pel mateix arquitecte Manuel Raspall a l’any 1921, són de tons càlids i segueixen una ornamentació floral i geomètrica caracteritzada per la seva composició vertical.

Es poden veure altres edificis d’estil modernista, com per exemple molts dels que presideixen la Plaça Major (Casa Comella, Casa Costa, Casa Cortina); i també és molt característica d’aquesta època la Farinera Sant Jordi, tot i que aquests exemples no tenen decoració esgrafiada.

Històricament, la construcció d’edificis anava a càrrec dels mestres d’obra. Tot i que la major part d’edificacions continuaven sota la seva direcció, durant el Modernisme, la figura de l’arquitecte va anar guanyant importància, fet al que va contribuir la fundació oficial l’any 1875 de l’Escuela Provincial de Arquitectura de Barcelona. Així que mentre que els arquitectes “forçaren els canvis tècnics i estètics; els mestres d’obra, en canvi, partien d’una formació gremial i acostumaven a optar per solucions més convencionals”. L’impuls per aquests canvis també ve explicat per la direcció de l’escola, ja que primer va ser d’Elias Rogent i posteriorment de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Així doncs a mitjans del segle XIX, els aprenents combinaven la formació a casa del mestre d’obra amb l’ensenyament reglat, i lentament es va anar instaurant el canvi de gust fent que els mestres d’obra s’anessin adherint al nou corrent estètic.

Els esgrafiats que més es conserven a la ciutat són aquells realitzats més entrat el s. XX, aquests són d’estil eclèctic, fruit de la reinterpretació dels moviments artístics del passat combinats amb aquells més vigents.

Can Genís, amb esgrafiats de Joan Solé que daten dels anys 20 - 30, és una mostra d’aquest eclecticisme, combinant columnes estriades de capitells corintis d’estil neoclàssic i un fris superior amb decoració floral i geomètrica, amb una àmplia franja inferior de carreuat esgrafiat, que pot fer pensar en les decoracions d’estil més neobarroc.

Són també d’aquesta època dos dels esgrafiats figuratius més icònics de Vic. Es tracta del de la Rambla del Passeig, 19, i especialment del de la Casa Masferrer a la Plaça Don Miquel de Clariana.

En aquests dos casos es pot veure la introducció de la tècnica del “palillo”, que es basa en anar rascant la superfície per crear llums i ombres per arribar a unes formes figuratives realistes. A més a més d’aquesta evolució pel que fa la tècnica, també és en aquesta època que amb la industrialització s’aconsegueix la síntesi de nous pigments, cosa que fa ampliar el ventall cromàtic dels esgrafiats, amb colors més vius i la introducció de verds i fins i tot blaus.

En el primer cas, la casa de la Rambla del Passeig, 19, els esgrafiats són de 1940 i van ser fets per Carles Solé segons un disseny de l’arquitecte Manuel Gausa. Es tracta d’un motiu molt harmònic d’una remarcada unitat visual, amb motius florals i arquitectònics geomètrics que acullen una figura humana central realitzada amb la tècnica del “palillo” anteriorment esmentada.

Pel que fa la Casa Masferrer, destaca pels seus delicats esgrafiats, detallistes i minuciosos, realitzats també amb aquesta tècnica on s’hi representen quatre escenes al·legòriques (música, poesia, pintura i escultura) encerclades per fins brancals. En aquest cas, els esgrafiats van ser realitzats per un pintor muralista, Llucià Costa[3], i van ser restaurats al cap d’uns anys pel mateix esgrafiador Carles Solé esmentat al paràgraf anterior.

Un cop jubilat, Carles Solé va realitzar pràctiques pels alumnes de pintura mural de la que llavors s’anomenava Escola d’Arts i Oficis de Vic durant diversos anys. Encara avui se’l recorda com a un home perfeccionista i apassionat de la seva feina, carretejant eines i espàtules per a realitzar les pràctiques d’estucs al foc. Arran de les seves intervencions com a professor convidat, van sortir de l’escola diverses empreses que es dedicaren a la realització d’esgrafiats, tot i que actualment ja no exerceixen aquest ofici.

En l’actualitat, l’Escola d’Arts i Superior de Disseny de Vic continua amb el deure de transmetre aquests coneixements per preservar la tècnica i l’ofici, i educar en la revaloració i sensibilitat perquè aquest llegat continuï essent apreciat com es mereix.

APRENDRE LA TÈCNICA A TRAVÉS DE LA PRÀCTICA

Des de fa anys a l’Escola d’Art de Vic, i dins el Cicle Superior d’Arts Aplicades al Mur, s’estudia la tècnica de l’esgrafiat. Fa un parell d’anys que pels carrers de Vic s’hi poden veure treballs dels alumnes exposats davant les façanes que han perdut, per un motiu o un altre, el seu revestiment. S’intenta, així, portar aquells dissenys antics a la vida per ser observats i posada en valor la seva riquesa. 

A partir de la documentació facilitada per Sumem Patrimoni, l'alumnat ha investigat diferents exemples d'esgrafiats desapareguts de Vic, i posteriorment n’ha fet una recreació utilitzant aquelles tècniques tradicionals que són patrimoni local, reflexionant així sobre la importància de conservar-lo i fer-lo visible.

Un cop fet el disseny que es volia recrear, el procés va començar amb la preparació de les planxes de guix, que es van ratllar per facilitar l'adherència del morter. Cada alumne va elaborar després els seus propis morters combinant sorra, calç i pigments, experimentant amb diferents colors i acabats.

Una vegada aplicada la primera capa, es prepara una segona capa més fina amb pols de marbre, sovint de un color diferent o del mateix color però més clar. Aquesta capa és la base sobre la qual es traspassen els dibuixos i es realitzen els treballs d'esgrafiat.

Per transferir els dissenys es van utilitzar diferents sistemes. Alguns alumnes van treballar amb la tècnica tradicional de l'estergit, mentre que d'altres van crear plantilles tallades amb làser al laboratori digital de l'escola. Aquesta combinació va permetre integrar processos artesanals i eines digitals dins d'un mateix projecte.

En definitiva, ha estat un projecte molt enriquidor per ambdues parts, ja que ha permès aplicar els coneixements a un encàrrec real vinculat estretament al patrimoni de la ciutat de Vic.

Aquest any, però, l’activitat ha pogut anat més enllà i ha sortit dels murs de l’escola per traslladar-se a la nau que comparteixen la Fàbrica de Somnis i la Fundació Tapís: la creació d’un mural esgrafiat pensat expressament per una paret concreta. Unint tècnica i modernitat. Aplicant totes les fases del procés de creació: realització d’una proposta inicial i millora del disseny, realització dels estergits (plantilles), preparació del morter, estucat de la paret i tallat del dibuix.

Un projecte subvencionat en part per una beca de la Fundació Barcelona FP i que ha comptat amb el suport de l’Escola d’Art i l’Ajuntament de Vic. 

En definitiva, recuperar els procediments és preservar la nostra identitat i la nostra cultura, i de pas, és regalar-nos el gaudi estètic d’una paret ben acabada, deixant enrere, per fi, la uniformitat que la postmodernitat ens ha imposat.

[1] “Conjunt dels materials amb què hom cobreix una construcció o un element d’obra, per tal d’adornar-lo, de donar-li una solidesa més gran, etc.”

[2] “Full de paper, cartolina o metall amb petits forats que formen un dibuix, el qual, en fregar-lo amb l’estergidor, deixa passar pels forats unes pólvores de color que traslladen el dibuix a la superfície on s’ha aplicat.”

[3] Llucià Costa i Bosch (Vic, 1883 – Falgars, 1942) va ser un pintor i dibuixant català. Format a l’Escola de Dibuix de Vic i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Es va especialitzar en pintura mural i posteriorment va treballar com a professor a l’Escola de Dibuix de Vic. Actualment podem veure les seves pintures murals en moltes esglésies, així com murals i esgrafiats en edificis civils.