Jardins històrics a Vic. Un patrimoni viu que juga amb el temps.

Els jardins històrics són un element de patrimoni singular. A diferència d’altres elements patrimonials, el material principal de que es composen, és material vegetal viu, i com a tal, és dinàmic, perible i necessàriament renovable.. i per tant, el jardí mai es mostra estàtic. Els jardins son de naturalesa dinàmica i canviant. És més, l’art dels jardins, precisament té molt a veure a saber treballar amb el temps i saber mostrar al llarg del temps la bellesa provinent d’una natura domesticada. El jardí és artifici, és ornament, compost amb elements vius que juguen amb el temps.

Per això és un element de patrimoni singular, perquè no es pot detenir en un moment fixe. L’evolució és part intrínseca del bé i aconduir aquesta evolució és important. Inicialment ajuda a la configuració del jardí i amb el temps té el repte de conservar i mantenir-ne l’essència de quan fou creat. No és tasca fàcil.

El jardí històric, el jardí que podem considerar un bé patrimonial és definit per la Carta de Florència (redactada ICOMOS-IFLA 1981 i instrument de referència) de la següent manera: “un jardí històric és una composició arquitectònica i vegetal que, des del punt de vista de la història de l’art, té un interès públic”. Com a tal està considerat un monument.

La carta concreta, en relació a aquesta definició, que el seu aspecte és el resultat del desenvolupament i deteriorament de la vegetació i de la voluntat artística i d’artifici que tendeix a perpetuar aquest estat. La dificultat en la protecció patrimonial dels jardins rau en aquest fet i per això és particularment desafiant. Cal preguntar-se com es valoren aquests jardins, que depenen tant de l’evolució en el temps com del major o menor encert que hi ha hagut en el seu manteniment i per tant en la conservació d’aquest artifici.

La Carta de Florència parla d’aquest interès públic que en realitat és inherent a tot allò que considerem patrimonial i d’una manera o altra com a societat volem protegir. Concepte, l’interès públic, que no té res a veure amb si el bé és de propietat pública o privada. Aquest valor patrimonial és idèntic i aplica tant a jardins grans com a jardins modestos. Tots son testimonis d’una cultura, d’un estil, d’una època o en ocasions de la originalitat d’un creador. Tots tenen a veure amb aquest estret lligam entre civilització i natura, en l’íntim espai construït, lloc de gaudi, de contemplació, de meditació, de refugi, que han estat sempre els jardins.

A Vic, com a moltes altres ciutats, els jardins han estat una part important de la història urbana i s’han construït en paral·lel a l’estructura dels edificis i les propietats que han fet evolucionar la trama urbana. No son molts els que ens han arribat a dia d’avui, ni malauradament el seu estat actual és, en molts casos, el que seria desitjable, però hi son, i romanen desconeguts o transformant-se al llarg del temps sense que ningú pari mai a donar-los gaire importància. Aquí, com a la resta del país, el jardí ha passat un llarg període de menys teniment. Les causes son moltes i fora de l’abast d’aquest article. La bona notícia és, però, que actualment, després de la pandèmia i dels ja apreciables canvis ambientals derivats del canvi climàtic, hi ha un ressorgiment en la consciència col·lectiva sobre la importància dels espais verds i per tant dels jardins. Cal aprofitar aquest moment també per estudiar i conèixer aquells que tinguin prou empremta històrica per tal de deixar-ne constància i posar-los en valor. Aquesta primera passa és essencial per a qualsevol projecte de conservació futura.

Si ens centrem en els jardins històrics a Vic, cal dir que tot i que la ciutat no destaca per un gran nombre de jardins de rellevància, sí que compta amb espais que posseeixen característiques singulars i dignes de menció. Trobem exemples tan a edificis civils, públics o privats, com religiosos. Alguns ajuden a explicar la pròpia història urbana, d’altres l’evolució dels edificis i els seus usos i d’altres han conservat alguna singularitat arquitectònica, botànica o ornamental d’època concreta. Tots tenen el seu interès.

Molts dels jardins que ens han arribat, han evolucionat des dels horts i molts encara el conserven. La relació hort/jardí/verger és gairebé sempre present, especialment en els jardins més antics i seria digne d’un estudi concret aprofundit. A Vic son molts els exemples de jardí que han evolucionat a partir de l’hort i els que pertanyen a comunitats religioses encara majoritàriament els mantenen. Seria el cas del Jardí de Sant Felip, del jardí del Convent de les Josefines, del Convent de Santa Clara, de Casa Parrella (almenys en part) o de la Casa Sacerdotal per donar alguns exemples.

Una altra característica rellevant dels jardins que ens han arribat a dia d’avui a Vic és que molts d’ells son jardins elevats. Son jardins que acompanyen les residències principals i que per tant es situen a nivell de la planta noble, recrescuts. És una pràctica més antiga però que té aquí el màxim exponent als s.XVII i XVIII (i XIX) i que a Vic també es produeix i roman encara, de forma molt singular en els que son recolzats sobre la muralla. Son els jardins de Casa Bojons, Casa Dou, Casa Prat, Casa Parrella i també el de la plaça Santa Elisabet 2, el del Casal Arumí o el de la plaça Miquel de Clariana 4. També en altres cases importants a la trama antiga quan les remodelacions en períodes de bonança fan engrandir les edificacions ajuntant-ne diverses i aprofitant per generar aquests espais elevats de jardí. A Casa Pratdesaba, Casa Espona (Santa Clara), Casa Moreta, Casa Comella...entre d’altres.

Sempre que es parla de jardins cal parlar d’aigua. És necessària pel reg de la vegetació i n’és element d’ornament molt principal. Aigua pel reg, aigua en moviment, aigua en un petit estany que fa de mirall, les basses, els safareigs, els pous...La utilització més o menys sofisticada d’aquests elements i si aquests s’han pogut conservar en ús al llarg del temps és de gran importància i pot tenir un gran valor. En aquest sentit son de menció especial la bassa/safareig del jardí de Casa Cortada i la del convent de Santa Teresa.

Pel que fa als ornaments, cal destacar, si ens fixem en els jardins vigatans, els elements en ferro i enramades: son comuns i encara es mantenen en molts jardins vigatans les pèrgoles, els camins coberts i altres elements en ferro forjat utilitzats per enfilar vegetació, que s’utilitzen com a límits, com a portes per separar espais...Els arcs amb enramades de rosers també apareixen a molts dels jardins. Son aquest tipus de petits detalls als que sovint no es dona valor i son els que construeixen un cert esperit en el jardí. Cal agrair a tots aquells que els mantenen. Hi ha enramades al jardí de l’Escola Escorial, a Casa Comella, a la Casa Sacerdotal, al Jardí del col·legi del Pare Coll...

Pel que fa a la vegetació ens agradaria distingir en parlar de Vic, dos detalls. El primer, la utilització del boix com a arbust de retall en parterres. Per clima, almenys fins ara, era molt ben adaptat. Ara, mantenir-los es fa també difícil des que l’eruga de la papallona del boix (Cydalima perspectalis) està fent estralls. De tota manera el tractament és efectiu i conservar-los en els jardins una prioritat. Ja en pocs anys els depredadors estan fent feina i esperem que aviat s’equilibri i el control sigui més fàcil.

El segon te a veure amb la inusual presència de teixos exemplars als jardins vigatans. Son molts els que conserven peus molt vells, de gran interès. Els teixos, son arbres amb una gran simbologia, molt valorats en moltes cultures. El fet que sigui verinós tot ell (tot menys la drupa vermella que seria la més sospitosa), l’ha fet un arbre singular. És comú en llocs Sants i molts dels que es conserven a Vic tenen relació amb edificacions religioses. Aquests arbres mereixerien protecció especial estiguessin o no relacionats amb els jardins. Hi ha teixos exemplars a la Casa Sacerdotal, darrera l’església dels Dolors, al Palau Episcopal, al Convent/Claustre de Sant Domènech, al col·legi de l’Escorial, al del Pare Coll, al Mas Escorial, al Seminari (exemplar no tan vell).

Ja per concloure i en resposta a la qüestió inicial sobre la dificultat de reconèixer i posar en valor els jardins històrics, és evident que el primer pas es donar-los a conèixer. Cal identificar els nostres jardins, reconèixer el seu valor, preservar l’espai que ocupen i donar a les seves remodelacions la mateixa importància que es dona a qualsevol altre element de patrimoni protegit. Mantenir l’esperit amb que foren creats està molt lligat a recuperar el gaudi per el cultiu, per el coneixement profund de les espècies vegetals i de fer propera la cultura del jardiner. Perquè per protegir primer cal que hi hagi un interès públic per fer-ho. I quan això arribi, entre tots, a més de conservar l’existent, potser posem la llavor dels jardins patrimonials del futur, que mantindran l’essència mentre juguen amb el temps.