Forja i modernisme a Vic

FORJA I MODERNISME A VIC

Oriol Amblàs Novellas

El ferro forjat, tradicionalment utilitzat amb funcions estructurals o utilitàries, durant el modernisme es
converteix en un element decoratiu fonamental de l’arquitectura. En realitat tot el ferro que es treballa
al taller és acer: és a dir, un aliatge de ferro i carboni. Els ferrers i serrallers treballen l’acer al foc a la
fornal, amb tècniques de forja en calent i en fred, utilitzant eines com martells, encluses, tenalles, etc. i
aplicant diversos procediments com la soldadura a la calda. També s’empren unions mecàniques:
reblons, lligades i cargols, i es comença a introduir el ferro colat a l’arquitectura.

El modernisme és un moviment artístic que apareix a Catalunya a finals del segle XIX i principis del segle
XX, coetani a altres corrents europees com l’Art Noveau a França, Jugenstil a Alemanya, Sezessionstil a
Austria, Liberty a Itàlia, etc. Té com a precedent el moviment Arts and Crafts anglès entre els anys 1860-
1880, que defensava la recuperació de l’artesania davant la industrialització.

A Catalunya, el modernisme esdevé un moviment renovador que neix com a reacció a l’eclecticisme i a
la forta industrialització, apostant per un “art total” que integra arquitectura i arts aplicades, inspirada
en la natura i en el treball artesanal. Arquitectes i artesans col·laboren estretament per crear obres on
es combinen materials tradicionals amb tècniques innovadores: ceràmica, vitrall, mobiliari i ferro forjat
formant un conjunt unitari. Aquest moviment es desenvolupa principalment en zones urbanes amb una
burgesia industrial potent, com Barcelona i altres ciutats en creixement: Reus, Terrassa, Sabadell,
Mataró, Sitges, Canet de Mar, etc. També el trobem per exemple a La Garriga que era una zona
d’estiueig de la burgesia catalana.

A Vic, però, el modernisme no tindrà tan ressò. La ciutat, es centra sobretot en el comerç, donat que la
tradició pellaire i tèxtil que havia tingut en segles anteriors, ha anat perdent pes enfront d’altres zones
industrials properes al riu Ter com Manlleu, Roda de Ter i Torelló que utilitzen gran maquinària
hidràulica. Tanmateix, la ciutat de Vic experimenta importants transformacions urbanes i tecnològiques
a finals del segle XIX: el 1869 s’enderrroquen els portals exteriors, el 1872 s’instal·la l’enllumenat públic
de gas, el 1875 arriba el ferrocarril , el 1879 es porta l’aigua de Monallots, el 1897 l’electrificació i el
1900 es construeix el clavegueram, entre altres. Paral·lelament, es produeix un notable dinamisme
cultural amb la creació d’entitats literàries, musicals i culturals, com el Cercle Literari, L’Esbart de Vic i
l’Orfeó Vigatà així com la creació del Museu Episcopal el 1891[1].Tot i que a Vic no hi han la presència
d’arquitectes modernistes de gran renom com a Barcelona, el moviment es manifesta a través d’una
arquitectura adaptada al gust d’una burgesia menys ostentosa. Aquest modernisme es reflecteix en
nombroses cases i edificis, impulsats per arquitectes i mestres d’obres, que combinen l’ús tradicional
del maó, la ceràmica i la pedra amb tècniques innovadores com el vidre, el formigó i el ferro forjat.

Anterior al modernisme a Vic, una ordenança de 1790, obliga a posar baranes de ferro a tots els edificis
de nova construcció o que es renovin. En aquest sentit a la ciutat es produeix un gran creixement del
artesans del ferro que ja des del segle XV s’havien instal·lat al carrer dels Serrallers o Argenters que
treballen al costat d’arquitectes i mestres d’obres de la ciutat de Vic.[2]

Les primeres baranes i reixes de ferro de principis del segle XIX que trobem a Vic són simples i
geomètriques, però amb el temps incorporen més ornamentació. Amb el modernisme, el ferro forjat
adquireix una nova dimensió artística: s’utilitzen formes orgàniques, línies sinuoses i dinàmiques com
són l’ús de la línia corba amb el típic “cop de fuet”, ús de la planxa embotida per donar moviment així
com motius vegetals, animals i mitològics. Les composicions sovint són asimètriques i expressives,
convertint el ferro en un veritable llenguatge artístic, però seguint a Vic un esquema clàssic i discret.

Si a Barcelona és important el treball dels forjadors com Joan Oñós o els germans Badia que van
col·laborar estretament amb Antoni Gaudí, a Vic destaca el treball dels ferrers i serrallers: Joan Colomer
i Ramon Collell alias en “picallimes” que té el taller a la plaça del pes i que van treballar amb arquitectes
com Josep Maria Pericas i Josep Canaleta, col·laboradors d’Antoni Gaudí. Altres forjadors foren els
Campà, Bonay, Vila i Garreta.

Algunes obres de forja destacades que trobem en els edificis de la ciutat de Vic són: Les reixes de les
baranes i finestres amb motius florals del palau modernista Casa Comella, la reixa amb el característic
“cop de fuet” de la fàbrica Torra “La Farinera” del mateix any. També significatives són les baranes i
reixes dels arcs; de ferro forjat de la Casa Concepció Vergés, les reixes en forma d’arbre de la Casa
Bayés, la porta ferrada i baranes de la Casa Anita Colomer: aquestes dues cases, obra de l’arquitecte
Josep M. Pericas; les baranes de la Casa Vilà, barana i arcs de forja de la casa Ramon Costa, la Reixa de
la casa Espona, les Reixes de la Casa Serratosa fetes pel taller Campà i les reixes de la Llotja del Blat
treballades al taller d’en Ramon Collell.

Altres peces interessants de la forja artística a Vic són: el fanal dels quatre dracs davant del Museu
Episcopal dissenyat per J.M. Pericas i realitzats pel forjador Ramon Collell, la làmpada amb motius
florals de la casa Comella, el Fanal del Drac del carrer de la ciutat, el fanalet de la casa Bach a la plaça
major de Vic, les faroles amb columnes de ferro colat i llums de forja i vitrall de l’Hospital de la Santa
Creu i el fanal de la casa Espona. També la peça escultòrica d’un griu de ferro forjat de la Casa Comella.

A part d’aquestes obres de forja presents en l’arquitectura vigatana, cal destacar la construcció al 1910,
davant de l’entrada de la Plaça major de Vic, de l’obra monumental de forja i pedra basàltica en
commemoració del centenari del naixement de Jaume Balmes ideada per l’arquitecte Antoni Gaudí, a
petició de membres del Cercle Literari. Amb aquesta obra, que es va instal·lar a l’entrada de la plaça
major de Vic, on feia poc s’havia acabat d’enderrocar la casa Rosconi, es pretenia encapçalar una
avinguda: enllaçant la plaça major amb el carrer Jacint Verdaguer i l’estació del ferrocarril.

Les dues faroles obelisc, van ser idea de l’arquitecte Antoni Gaudí i projectades pels arquitectes Josep
Canaleta i Josep Maria Pericas. Josep Jujol també hi va intervenir amb elements decoratius pintats. La
part constructiva va anar a càrrec del mestre d’obres Josep Ylla i Cassany. Mentre que els treballs de
ferro forjat es van encarregar als serrellers Joan Colomer i Ramon Collell àlies “en picallimes” creant
motius vegetals, creus, cargolats, llanternes i cabassos.

Els dos fanals eren d’estructura asimètrica, amb basament de columnes de pedra basàltica de diferents
mides procedent de Castellfollit de la Roca, unides per abraçadores de ferro forjat. A la part superior hi
trobem una creu “patada” feta amb planxa de ferro. Al fanal més gran hi havia una branca de ferro
forjat on hi penjaven elements vegetals, unes llanternes i sàrries amb els números de l’any del
naixement de Jaume Balmes. Mentre que l’altra fanal era més simple amb un cargolat en espiral amb
elements vegetals, amb forma de bàcul floral, que subjectava una llanterna de planxa de ferro.
Aquestes faroles obelisc es van enderrocar el 12 d’agost de 1924 per ordre de l’alcalde de l’Ajuntament
de Vic: el carlí Joan Comella, durant la dictadura. Sembla que els motius van ser la revenja política i el
mal estat de conservació dels fanals. Tot i que l’arquitecte Josep Canaleta havia realitzat un projecte de
millora de remodelació de les faroles, que incloïa uns bancs circulars a la base de pedra basàltica,
aquesta reforma no es va realitzar mai.

Com a conclusió podem dir que en els edificis de Vic a finals del segle XIX i principis del segle XX
coexisteixen diferents estils artístics en el temps incorporant elements de ferro forjat de les noves
tendències artístiques que van apareixent: conviuen formes academicistes, estils històrics, modernisme i
noucentisme, sense tenir el ressò que van tenir a Barcelona, però de gran qualitat tècnica adaptada als
gustos de la burgesia vigatana.

[1] Bover i Tañà, I. (1972) “El Modernisme a Vic”. Ausa, 1972, vol.VOL 7, núm. 71, p. 20-24,
https://raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38803.
[2] Junyent, E. (1976); “La ciutat de Vic i la seva història” Documents de Cultura Curial. Barcelona. p.317-
323.

APUNTS D'UNA CONVERSA AMB EL FORJADOR JOSEP VILA (29 DE NOVEMBRE DE 1980)
Miquel Amblàs i Carbonell

En Josep Vila té 76 anys, és popularment conegut com “en Jep” o “en Pep”, (i des del 1940, com a “Pep
Sereno”). Viu a Vic, en un pis del carrer de Gurb, que és on hem tingut aquesta conversa. [1]

Va començar d’aprenent al taller de Can Picallimes, a la Plaça del Pes, el març de 1920.

El propietari d’aquest taller era en Ramón Collell, però el sobrenom de “Picallimes” ja era tan popular
que gairebé tothom l’anomenava d’aquesta manera. Aquest sobrenom li deuria venir del seu pare, que
es dedicava a fer “la picadura” de les llimes i a reciclar-ne de velles. (Aquest procés es feia destrempant
les llimes i reconstruint les seves estries repicant-les de nou amb un cisell. Després es tornaven a
trempar -aquest ofici artesà es va extingir amb la industrialització-.

Quan en Pep Vila va començar l’aprenentatge, en aquest taller hi havien sis operaris: en Feliu, en Ton,
en Mero, en Campà, en Serra (pare) i en Solà. També tres aprenents: en Roca, en Torres i ell mateix. La
feina dels aprenents era la d’ajudar als operaris i la d’endreçar el taller. Però en Pep Vila, sempre que
podia intentava reproduir les formes de forja que veia fer als operaris. També aprenia a foradar el ferro
en calent fent “forats de biaix” i metxes per les baranes d’escales.
La paga setmanal dels aprenents era de 20 pessetes, com també la paga de Nadal. Els operaris cobraven
una pesseta l’hora, però les hores extres no es cobraven. En cas de malaltia no es cobrava res. En Pep
Vila considera que un bon operari ha de poder forjar un cap de drac amb una sola calda, (proposta que
és certament difícil).

Una activitat també imprescindible per ser forjador era la de saber “soldar a la calda” (a la fornal).
Primer s’havia de saber “fer presa” (forma de falca) en cada una de les dues peces de ferro que s’han de
soldar, per facilitar així el procés de soldadura. Quan els dos ferros ja són ben roents s’hi ha de tirar
“sorra de platja” per evitar que es “cremin”. (La “sorra de platja” és de silici molt fi que s’utilitzava com a
fundent i antioxidant, quan la temperatura del ferro ja era propera al punt de fusió).

En Pep Vila creu que el ferro i el carbó actuals no van gaire bé per fer aquest ancestral sistema de
soldadura. Diu que el ferro d’abans liquava més i també era millor el “carbó de pastilla” que s’utilitzava.
(El ferro que es produïa a les antigues fargues catalanes era fosforós, cosa que li aportava fluïdesa. El
carbó era hulla bituminosa, premsada en forma de blocs semblants a les llambordes, utilitzat per les
locomotores a vapor dels trens de l’època).

Abans de l’any 1920, a Can Picallimes ja utilitzaven també un nou sistema de soldar que va revolucionarho
tot: “la soldadura autògena”. (Aquest sistema de soldadura es fa amb una flama d’alta temperatura
generada amb la mescla d’oxigen i gas acetilè. Aquest gas es produïa al mateix taller, amb carbur de
calci).

En Pep Vila diu que era força hàbil amb aquest nou sistema de soldar, cosa que va augmentar la seva
reputació professional dins del taller. Quan en Mero i en Ton varen marxar de Can Picallimes, en Campà
va “entrar” a ser el primer forjador, i amb ell mateix (en Pep Vila), de segon.

En Picallimes va tancar el taller l’any 1936, quan es va vendre el local. L’empresa de forja la va traspassar
al noi Serra (fill de l’operari ja esmentat) que en aquells moments també treballava a Can Picallimes.
Aquest noi sabia embotir molt bé la planxa de ferro (repussar) i va traslladar el taller al carrer de Sant
Hipòlit (Actualment, Carrer de Sant Miquel dels Sants). Però l’empresa no va durar gaire temps degut a
l’esclat de la guerra civil.

Durant la guerra (1936-39) es varen col·lectivitzar tots els tallers de Vic. A l’edifici de La Panissa (Actual
Museu d’Art Medieval) hi havia els tallers de la “col·lectiva de manyans d’obres, llauners i electricistes”.
Els ferrers estaven en els claustres de baix i tenien les fornals muntades sota les voltes. Els manyans que
feien maquinària els varen portar a Can Roca i a Can Bonells.

Principals obres d’en Pep Vila -fetes personalment, o que hi va col·laborar-
En aquella època el taller de Can Picallimes era el més important de la comarca, territori d’on rebien la
majoria dels encàrrecs. Però també en varen fer per Barcelona i per altres indrets.

-Per la Farinera Costa hi va fer els pilars de cada costat de la porta d’entrada amb uns dracs de cua molt
grossa, que amb les urpes aguanten unes teieres.
-A l’antic convent de la Mercè, va treballar en les reixes i va fer la cadena exterior que encara hi ha
davant de l’església antiga. Les reixes del nou convent les va fer en Vinyeta, de La Calla.
-Va participar en la construcció de l’antiga urna del Pare Claret, -dissenyada per un arquitecte de fora de
Vic-. Aquest arquitecte volia tot el ferro ben llimat i polit.
-Unes reixes de l’Hospital de la Santa Creu es varen fer amb ferro quadrat de 16 mm, perquè un cop
cargolats quedessin tots igualats a 14 mm.
-També va fer reixes i altres objectes pel convent i la capella de les Germanes Josefines, dibuixats per
Josep M Pericas, arquitecte d’aquests edificis.
-Per Can Merinos, a la Plaça de Vic, hi va fer “una reixa de morrió”, que estava situada a tocar de l’antic
Bar Núria, ara desapareguda.
-També va fer els dracs del “Fanal dels Quatre Dracs”, dissenyat per l’arquitecte Pericas i forjat a Can
Picallimes el 1931. Aquest fanal, estava inicialment ubicat davant de l’antiga Biblioteca Popular Jaume
Balmes, enderrocada ja fa temps. (El Fanal dels Quatre Dracs es va desmuntar quan es va construir el
nou Museu d’Art Medieval. Fa poc, es va restaurar per iniciativa del Grup de Defensa del Patrimoni i ara
torna a estar muntat davant del museu).
-A l’edifici de l’Ajuntament de Vic, fent cantonada entre el carrer de la Ciutat i el de Sant Miquel dels
Sants, hi ha un altra fanal atribuït també a l’arquitecte Pericas i construït al taller d’en Picallimes. Es
presenta com a contemporani de l’anterior, però a en Pep Vila li sembla recordar que quan ell va
començar l’aprenentatge (el 1920) aquest fanal ja estava muntat on és ara. (Cal observar que entre el
“Fanal dels Quatre Dracs” i aquest hi ha diferències remarcables. La més visible és que el cap de drac
està fet amb planxa repussada, -no és fet de forja-).
-En Pep també va col·laborar en la construcció de les tres reixes dissenyades per Josep M Pericas, pels
finestrals de la “Llotja del Blat”. Ell recorda com hi va forjar les “espigues obertes en calent”, que
coronen els pilars de ferro de cada reixa.
-A sobre mateix d’aquestes reixes, a la cantonada, hi ha un fanal dissenyat també per l’arquitecte
Pericas, on en Pep hi va fer un gall de planxa plana sense martellejar, que el coronava. (Actualment al
cim d’aquest fanal hi ha un disc de ferro amb l’escut de Vic, calat. Aquest canvi potser s’hauria fet l’any
1953, quan es va restaurar el fanal sota la direcció de l’arquitecte Manel Gausa, -A no ser que en Pep
s’hagués confós amb els coloms de planxa que hi ha a cada costat-).
-També va col·laborar en l’últim intent de restauració dels fanals que Gaudí havia dibuixat per l’entrada
de la Plaça de Vic, que ja estaven en estat ruïnós. Es veu que aquests fanals eren fets amb planxa de
ferro molt prima i estava ja tant rovellada que els elements de l’ornamentació queien a troços. Passar-hi
a prop era perillós.
-Per la fàbrica “Els Tortosins”, va fer-hi reixes pels finestrals de la façana nord.
-Junt amb en Martí Morell, varen fer una escala de cargol per un antic edifici dels bombers, enderrocat
ja fa molt temps.
Dels treballs de forja que varen fer per Barcelona, només recorda els més destacats:
-Les quatre reixes del monument a Mn Cinto, situat a la cruïlla del Passeig de Sant Joan amb la Diagonal.
Varen fer unes reixes per la Casa dels Canonges, ... i altres encàrrecs que no recorda gaire bé.
-També varen fer treballs per Eivissa, per encàrrec del Bisbe Salvi Huix.
- Un picaportes molt treballat que havien presentat en una exposició de Barcelona, va obtenir el primer
premi. Després en Picallimes el va posar a la porta de l’escala de casa seva. (Aquest picaportes va
desaparèixer amb les reformes a la planta baixa de l’edifici).

Arquitectes i mestres d’obres amb els que en Pep Vila va col·laborar
Va treballar amb projectes de forja dels arquitectes: Josep M Pericas, Manuel Raspall i Camil Pallàs.
(També cita a Manel Gausa, però és possible que amb aquest arquitecte hi hagi una confusió, de nom o
de dates).
En Pep Vila diu que l’arquitecte Pericas ho volia tot ben picat (martellejat), tot treballat en calent i res
mecanitzat ni polit. Tot havia de ser fet al foc. Els seus dibuixos eren molt detallats, entenia bé què es
podia fer amb el ferro i en sabia treure partit.
A l’arquitecte Manuel Raspall no li agradaven els ferros cargolats perquè deia que “semblen un puro” i
volia el ferro ben polit perquè no s’hi veiessin les marques de la forja. Els ferros de la Casa Serratosa en
són una bona mostra. Els va fer en Campà, quan ja tenia taller propi.
(No esmenta a Josep Canaleta, tot i que a Can Picallimes també varen treballar en projectes seus, entre
d’altres, la ja comentada restauració dels fanals de Gaudí).
Després del daltabaix de la guerra, a en Pep Vila li varen oferir feina a l’Ajuntament de Vic com a
“sereno” (vigilant de nit, al carrer). A questa feina nocturna li deixava les tardes lliures, i durant vuit
anys, va poder “treballar a hores”, a can Martí Morell. Després va continuar fent treballs esporàdics de
serralleria pel seu compte, però diu que ja ho vol deixar perquè es cansa molt.

[1] Aquesta conversa amb en Josep Vila va ser gravada amb un magnetòfon, el 29 de novembre de
1980, i tot seguit, transcrita manualment. El 20 de maig de 2026, aquell text s’ha digitalitzat i ordenat
temàticament per facilitar la seva comprensió. També s’hi ha inclòs algunes dades destacables recollides
d’altres converses espontànies amb en Pep. (Entenem que la informació aportada per en Josep Vila en
aquesta conversa és fidedigna, però no es descarta que alguna dada s’hagi de contrastar)