Els vitralls. Un patrimoni fràgil

Els vitralls. Un patrimoni fràgil.

Els vitralls són un patrimoni bell, on l’artista vitraller juga amb el vidre, les seves textures i colors, amb el plom, l’element sustentant, i amb l’aplicació de grisalles, esmalts i groc d’argent, per transformar espais gràcies a l’element lumínic. La llum és un element essencial en la concepció del vitrall i el seu llenguatge, ja que determina tot l’espai interior de l’edifici i pot tenir un gran poder simbòlic. Així per exemple, la simbologia de la llum en l’època medieval té un valor transcendental, una clara identificació entre la llum i Déu, sent el símbol del Creador. El vitrall en aquest període representa la seva màxima expressió, ja que no solament són elements ornamentals i de tancament d’obertures sinó també  són suports iconogràfics i simbòlics.

També és un patrimoni fràgil què es pot malmetre fàcilment per moltes causes: les inclemències atmosfèriques, incendis, confrontacions bèl·liques o socials o per la manca de sensibilitat de les persones que n’han de tenir cura.

El procés per a la construcció d’un vitrall emplomat s’inicia amb el dibuix d’un primer projecte o esbós del motiu del vitrall, obra d’un artista, de l’arquitecte que encarrega l’obra, del mestre vitraller o també podia ser un tema extret d’alguna de les publicacions que els vitrallers empraven com a repertoris. Aquest projecte, un cop acceptat pel client, es traspassa a un cartó a mida natural que servirà de model per fer el calc de la plantilla de la qual es retallen els patrons amb les tisores de gruix, eina específica del vitraller que en el tall ja deixa el marge del plom, que marcaran la forma a les peces. Un cop fet aquests pas és el moment dels talladors de vidre que retallaran les peces seguint les formes dels patrons. Si el fragment de vidre ha d’anar pintat passa a mans dels pintors especialitats.  Un cop aplicades les diferents tècniques pictòriques –grisalles, esmalts, sanguines, groc d’argent...– es cou al forn. Tanquen el procés els emplomadors, emmassilladors i muntadors que enllesteixen el vitrall.

Encara que molt sovint associem el vitrall, principalment el d’antics períodes, com un art exclusiu d’edificis religiosos, i és cert, què tenen un vincle molt gran amb les manifestacions artístiques d’edificis sacres, també ho és que en edificis institucionals i edificis privats hi ha constància documental que n’hi havia, sobretot en palaus de la noblesa o de l’alta burgesia, malgrat que únicament han subsistit els d’èpoques més recents.

A Catalunya, fins fa poc es considerava que el conjunt de vitralls més antic conservat eren els del Monestir cistercenc de Santes Creus, datat de principis del segle XIII. No obstant això, una descoberta el 2019 d’una vidriera a la catedral de Girona, datada molt possiblement del primer terç del segle XIII li disputa aquest atribut. Tanmateix, procedent de les excavacions de catedral de Barcelona, es conserva al Museu d’Història d’aquesta ciutat, una peça de vidre pla de vidriera segurament del segle XI, resta dels vitralls de la catedral Romànica. L’època gòtica a Catalunya es considera com un dels períodes de màxima esplendor del vitrall, és cert, que ens han arribat als nostres dies grans exemples com el conjunt de vidrieres de l’absis de la catedral de Barcelona, o la sèrie de l’església de Santa Maria de Pedralbes o els vitralls de Castelló d’Empúries o de Santa Maria del Mar de Barcelona. Tanmateix, també es van construir sèries reeixides en èpoques posteriors com en el Renaixement i el Barroc de les que malauradament se’n conserven pocs exemples salvats de la destrucció, que va afectar moltes d’aquestes obres. En el barroc, els canvis tècnics van propiciar la producció d’uns vidres més prims i de més gran superfície, però alhora també eren més fràgils.

L’altre moment àlgid de la producció de vitrall a Catalunya és al segle XIX i principalment la primera dècada del segle XX amb l’entrada de Modernisme, quan es produiran grans canvis estètics, artístic i tècnics. El vidre esdevindrà el gran protagonista, del que en sorgiran noves tipologies i s’ampliaran les ja existents i també la gamma cromàtica, i es fuig de l’aplicació de pintura. El plom a la seva funció d’element sustentant en aquest moment se li sumarà la del dibuix o el disseny del vitrall, delimitant la silueta de la peça, de línies sinuoses i ondulants. Aquests tipus de vitralls s’anomenaran vitrall-mosaic.

Un dels canvis principals d’aquest moment és el gran ús què es fa del vitrall en espais civils i privats, fet que va comportar una modernització de les temàtiques i la creació d’altres noves destinades a espais on fins aquests moments no eren usuals. Encara que es van fer representacions figuratives i geomètriques, són els dissenys florals i vegetals els més comuns i representatius dels vitralls modernistes catalans. Els artistes aprengueren a mirar la natura de forma diferent, s’allunyaren de la representació mimètica tendint cap a l’abstracció gràcies a emprar línies més estilitzades. D’aquests moments hi ha importants tallers treballant com el de l’Antoni Rigalt o el dels germans Josep i Joaquim Amigó, entre molts altres, de gran nivell artístic i tècnic.

La producció de vitrall català al llarg del segle XX, després del Modernisme, no es va aturar, amb importants creacions tant del període Noucentista com després de la Guerra Civil Espanyola, entre elles destacarem per la seva modernitat les executades entre les dècades dels anys 50 i 70, sobretot les realitzades amb l’aplicació d’una nova tècnica, la vidriera de ciment, de la mà de grans artistes del moment com Llucià Navarro o Joan Vila Grau i els tallers de l’època com Granell, Oriach, Quei, Raventós o Bonet

 L’art del vitrall és una de les arts aplicades a l’arquitectura més reeixides de Catalunya, amb grans peces de diferents èpoques conservades tant en edificis públics com privats, però que per la seva fragilitat són susceptibles de perdre's fàcilment. Un patrimoni molts cops poc valorat i del que ens hem de conscienciar de la seva riquesa artística i tècnica.