ELS REVESTIMENTS ARQUITECTÒNICS

ELS REVESTIMENTS ARQUITECTÒNICS:

Clau per entendre i conservar el patrimoni

ALLÒ QUE AMAGA LA SUPERFÍCIE: ELS SECRETS DELS REVESTIMENTS

Al llarg de la història, els revestiments han exercit un paper essencial en l’arquitectura. Des de les civilitzacions antigues fins a l’arquitectura contemporània, han contribuït a protegir els edificis davant dels agents atmosfèrics, a millorar la regulació de la temperatura i a definir-ne la identitat formal i expressiva. L’estudi dels revestiments resulta, per tant, fonamental per comprendre l’evolució tècnica i artística dels immobles, així com per abordar-ne adequadament la conservació i restauració.

Els revestiments es defineixen, segons Miquel Fullana, com “l’acció i efecte de revestir o el material amb el qual es revesteix una cosa”. De manera anàloga a com les persones ens vestim en funció del context social, els revestiments dels edificis poden entendre’s com una forma de representació, que reflecteix l’estatus, la intenció o la identitat dels seus promotors. Els acabats arquitectònics poden adoptar múltiples formes i estar executats amb materials diversos, però sempre responen a una doble funció: protegir l’estructura davant dels agents externs i conferir-li un caràcter estètic i simbòlic. [1]

Tot i que la imatge actual de molts edificis històrics ens mostra els paraments completament nus i amb la pedra vista, aquesta representació no es correspon amb la seva aparença original. Aquesta percepció errònia es va consolidar al segle XIX, influïda per les teories romàntiques de John Ruskin i pel purisme estilístic d’Eugène Viollet-le-Duc, dos referents en el camp de la restauració arquitectònica. Les seves idees, tot i tenir una gran incidència en la preservació del patrimoni, sovint prioritzaven una lectura idealitzada del passat per damunt de la fidelitat històrica i material. Això ha conduït a una interpretació patrimonial esbiaixada, que ha invisibilitzat l’ús de revestiments, arrebossats i policromies que eren habituals en l’arquitectura històrica i que constituïen una part essencial del projecte arquitectònic original.

L’aplicació de revestiments arquitectònics es documenta des de les primeres civilitzacions, com l’egípcia i la mesopotàmica, que utilitzaven estucs i plaques de pedra per reforçar estructures de tova i incrementar-ne la durabilitat. Ja al neolític, a Anatòlia (ca. 6000 aC), s’empraven enguixats d’argila blanca sobre murs i paviments com a base per a decoració pictòrica i modelats, mentre que la calç apagada era utilitzada com a pigment en pintures rupestres. En l’àmbit clàssic, la civilització romana va sistematitzar l’ús de morters hidràulics a base de putzolana (opus caementicium) i va desenvolupar revestiments com l’opus signinum, el marbre o el stucco, amb una clara funció protectora i ornamental. No serà fins al segle XVIII quan es normalitza l’ús dels lligants hidràulics moderns, permetent noves formulacions de morters i estucs que seran essencials en l’arquitectura decorativa del moviment modernista.

Els revestiments es poden agrupar en dues tipologies principals: els continus —com arrebossats, pintures murals i esgrafiats— que recobreixen totalment la superfície, i els discontinus —com els encintats— que protegien específicament les juntes de morter. Ambdues tècniques poden variar des de solucions constructives senzilles fins a acabats altament elaborats, sovint vinculats al caràcter simbòlic de l’edifici i al nivell social dels seus ocupants. L’ús de materials locals o d’origen llunyà també reflecteix criteris econòmics, estètics i de prestigi, aportant informació rellevant sobre el context històric i social de cada construcció.

Per tal de conèixer en profunditat la història dels edificis patrimonials, esdevé imprescindible l’estudi detallat de les restes materials que encara conserven. A partir de mitjan segle XX, gràcies a les aportacions metodològiques d’especialistes austríacs, alemanys i belgues, es consolida una nova manera d’interpretar els béns culturals, fonamentada en la premissa que tota obra d’art —inclosa l’arquitectura— ha experimentat múltiples transformacions al llarg del temps. Aquestes modificacions poden ser llegides i interpretades mitjançant una aproximació arqueològica i científica, que permet reconstruir la seqüència d’intervencions i entendre l’evolució constructiva i funcional de l’edifici. [3]

En aquest sentit, l’estudi científic dels revestiments arquitectònics és essencial per a la conservació del patrimoni, ja que permet conèixer-ne la composició, l’estratigrafia i l’estat de conservació. Aquest estudi es fonamenta en l’ús de tècniques analítiques, les quals es complementen amb la recerca històrica i arqueològica per oferir una visió interdisciplinària del bé patrimonial.

L’anàlisi estratigràfica dels revestiments permet identificar les diferents fases d’intervenció al llarg del temps, revelar decoracions ocultes sota capes posteriors i avaluar l’estat de conservació dels materials originals. Aquesta metodologia, basada en l’observació directa, el registre analític i la lectura seqüencial de les capes superposades, proporciona una comprensió més profunda i rigorosa del bé arquitectònic. [4]

A més, l’estudi dels materials i de les tècniques constructives emprades en els revestiments arquitectònics permet reconstruir la història evolutiva dels edificis i, per extensió, dels teixits urbans en què s’inscriuen. Aquest anàlisi revela, per exemple, com han evolucionat els gustos estètics al llarg del temps, com s’han introduït nous materials a mesura que es descobrien o esdevenien més accessibles, i com s’han incorporat tècniques i coneixements procedents d’altres indrets. Així, els revestiments també reflecteixen la circulació d’idees i de tendències artístiques i constructives.

 Aquesta anàlisi, per tant, esdevé una eina fonamental per interpretar els processos històrics, socials i culturals que han configurat l’arquitectura d’un territori. Els revestiments, lluny de ser meres capes decoratives o protectores, són estrats documentals que registren transformacions d’ús, reformes, estètiques canviants i criteris d’intervenció. Per això, cada capa afegida o eliminada constitueix un testimoni patrimonial que cal documentar i interpretar amb rigor, amb l’objectiu de garantir-ne la preservació i transmissió a les generacions futures.

Un exemple paradigmàtic d’aquesta aproximació és l’estudi previ realitzat a les adoberies, on es van analitzar els revestiments tant interiors com exteriors de l’edifici. Aquest treball, integrat dins d’una recerca arquitectònica, històrica i arqueològica del conjunt, va permetre identificar els materials originals, comprendre els usos successius de l’espai i documentar les transformacions estructurals ocorregudes al llarg del temps. Aquests estudis van ser essencials per establir una estratègia d’intervenció coherent i respectuosa amb els valors materials i històrics del bé, optimitzant així els processos de conservació i restauració aplicats.

Avui dia sabem que els edificis no es consideraven plenament finalitzats fins que els seus paraments no estaven revestits, les superfícies decorades i els elements arquitectònics destacats policromats. Una lectura superficial pot conduir a interpretacions errònies sobre la seva aparença original, la qual cosa ha derivat, històricament, en restauracions inexactes o simplificadores. No podem ignorar ni infravalorar la informació històrica, tècnica i material que s’amaga en les capes més superficials dels edificis: fins i tot uns pocs mil·límetres poden aportar dades fonamentals sobre les tècniques constructives, l’estètica i la cultura material de les societats que els van erigir.

[1] FULLANA, M. (2005). Diccionari de l’Art i dels oficis de la construcció. Mallorca: Editorial Moll.

[2] ALVAREZ, J.I.; MARTÍN, A.; GARCÍA, P.J. (1995). Historia de los morteros. PH. Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, vol 3, nº 13, pp. 52-59.

[3] PARDO, D.; RUIZ, E.; CORTÁZAR, M.; SANZ, D. (2003).  Estudio microestratigráfico de las superficies y su aplicación. Arqueología de la Arquitectura, nº 2, pp. 227-234.

[4] BERMÚDEZ-CORONEL, F.; RUIZ DEL PORTAL, Mª P. (2000). Estudio estratigráfico de enlucidos. PH. Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, vol 33, MONOGRÁFICO, pp. 33-39.